Un passeig pel ‘barri del sorral’
Ja fa més de dos segles que els documents històrics no es refereixen a la Barceloneta com “
el barrio de barracas de la playa”,
però encara s’hi conserven vestigis d’aquella època fosca, poc visitada
pels historiadors, de mitjan segle XVIII. M’hi he endinsat arran de la
lectura d’
El barri del sorral, novel·la escrita per la historiadora, editora i amiga
Begoña García Carteron.
Quan vaig acabar el llibre, vaig trucar-la per comentar alguns
passatges de la novel·la. Em venia molt de gust bussejar pels racons
amagats d’aquell barri que li havia inspirat aquesta història tan plena
d’emocions i vam quedar un matí per descobrir-los. La història comença
abans de l’existència del barri, just acabades les obres del moll, i
segueix els personatges al llarg de cinc anys, durant els quals
s’engeguen les obres d’urbanització de la Barceloneta i es finalitza la
primera fase de construcció del barri.
El punt de trobada és l’estació de metro de Barceloneta. Ben a la vora,
al pla de Palau, hi havia el portal de Mar, la porta d’entrada i sortida
de la ciutat emmurallada. Passada la guerra de Successió, als afores
d’aquesta muralla, a tocar de la Ciutadella, s’hi obria un gran sorral
on es van instal·lar molts dels habitants expulsats del Born en
barraques precàries i insalubres: pescadors, contrabandistes, gent
humil. D’aquell ampli sorral sotmès als embats de les onades en tenim
avui un breu record en les platges de la Barceloneta, que també pateixen
sovint els efectes dels temporals marítims.
Un dels carrers més llargs del barri, el de Ginebra, dóna nom a un dels
personatges principals de l’obra, una dona sàvia que practicava una
medicina que avui en diríem “alternativa”. Aquest carrer es creua amb
d’altres que recorden personatges il·lustres, també protagonistes de la
novel·la: el carrer del marquès de la Mina i el carrer de Juan Martín
Cermeño. El primer fou un esperit lliure, un home il·lustrat que, sense
esperar el vistiplau de Madrid, l’any 1753 va tirar endavant la
urbanització d’aquell sorral de barraques insalubres per convertir-lo en
la Barceloneta. El segon va ser l’enginyer militar que es va encarregar
del projecte definitiu d’aquell nou barri (simultàniament va treballar
en la remodelació del castell de Montjuïc).
La Barceloneta ha canviat molt d’aleshores ençà, però encara es
conserven vestigis d’aquelles primeres cases que no tenien més de dos
pisos d’alçària. Gràcies a la insistència dels veïns, l’antiga casa del
Porró, també coneguda com a
Casa de la Barceloneta 1761,
s’ha mantingut com a exemple d’aquells habitatges del segle XVIII.
L’Ajuntament va comprar l’edifici quan ja estava a punt de ser
enderrocat, el va restaurar i avui acull exposicions sobre la història
del barri. Entre d’altres objectes, s’hi conserva una reproducció de la
primera pedra del barri, que va posar el propi marquès de la Mina al
febrer del 1753. Són moments que les protagonistes de la novel·la, un
grup de dones del sorral, viuen en primera persona en la segona meitat
de la novel·la. La primera fase del barri es va completar en tan sols
trenta mesos, amb l’església de Sant Miquel inclosa, i la novel·la
reflecteix les Festes Plausibles amb les quals es va celebrar la
consagració del temple i la inauguració del barri, seguint fidelment el
programa oficial de l’època.
L’església de Sant Miquel del Port té un gran protagonisme en la part
final de la novel·la. No us n’explicaré gaire cosa, només us diré que
molt habitants del barri es van acollir a la protecció de Sant Miquel, i
també les dones d’aquesta novel·la. Dins l’església té lloc un episodi
determinant del llibre. Avui, quan hi entrem, no veiem la mateixa
església, que en origen tenia una sola nau central, però sí que ens
transmet la sensació de recolliment que hi van anar a trobar molts
habitants del “sorral”.
Un detall amagat d’aquella Barceloneta portuària es troba al carrer del
Baluard, davant la gran plaça que ja existia al segle XVIII. Aquí hi
trobem el Negre de la Riba, un vell mascaró de proa que es conserva
penjat d’un mur, just a la portalada posterior de l’església de Sant
Miquel. Durant molt de temps va adornar l’entrada d’un magatzem del Moll
de la Riba de la Barceloneta, i també durant molts anys es pensava que
la figura representava un africà, d’aquí el seu nom. Avui es creu que
representa un indi americà.
Fa molt que la Barceloneta es coneix amb el sobrenom de
l’Òstia
i, tot i que no se sap ben bé perquè, una de les teories diu que va ser
a causa d’alguns mariners italians arribats del gran port de Roma,
l’Òstia, que es van instal·lar al barri… I precisament a la plaça de
Sant Miquel hi trobem un restaurant familiar que recorda amb el seu nom
les antigues tavernes plenes de mariners italians. La cuina marinera
juga un paper destacat a
El barri del sorral, i al restaurant
L’Òstia
s’hi poden tastar bones receptes de mar. Ens hi asseiem amb la Begoña
Garcia Carteron mentre acabem de comentar les escenes més trepidants i
emocionants de la seva novel·la, un viatge per un dels moments històrics
més desconeguts de Barcelona.
L’autor
Òscar Marín (Barcelona, 1978) és redactor de DESCOBRIR.
Ha estat redactor de diverses revistes de geografia i viatges
('Altaïr', 'Península', 'Descubrir', 'Lonely Planet Magazine') i va ser
cap de redacció de la revista de natura i ciència 'Nat'. A més
d'escriure aquest blog, participa en el de l'Agència Catalana de
Turisme, 'Catalunya. M'agrada compartir', i ha col·laborat en programes
de Catalunya Ràdio, RAC1 i Ràdio 4. Contacta-hi a
omarin@descobrir.cat.